Sí, la vida dóna moltes de voltes, i mai no saps quina de nova en pot passar. Però, amb aquesta, no sabem ni com reaccionar ni què pot passar. Però estam tranquils, perquè la cosa du camí de continuar com fins ara –tan malament com fins ara-: faran quatre canvis, el batle mirarà de nomenar (en aplicació de la “Llei Heidi”, i si la mala traça de Felipe Pou no ho acaba d’esgarrar!) un superinspector per damunt el que tenim ara, qui ha hagut de menjar-se el mort, i tira milles!
Per què, quins foscos designis han portat Antoni Sureda Fons a encapçalar la regiduria d’Interior? Si més no, és curiós que el batle posi la confiança en un regidor al pare del qual l’Ajuntament ha hagut de demandar per apropiar-se del públic camí del Torrent de Ses Piques, fet que el seu germà Miquel negà en afirmar, evidentment esvalotat, belant de damunt un jeep, que de públic només coneix les cases de putes (cosa que tampoc no ens ve de nou, perquè darrerament, tant les de putes com les de putos han estat pagades amb sous públics!). Però tornem a Toni Sureda: no és que l’envejem ni que li tenguem mania. De fet, és un tipo que ens cau simpàtic, tot i que no vengui d’excursió amb nosaltres; una persona agradosa, d’aquestes que convides a sopar i t’esbutzes de rialles, amb el seu posat alegre i el seu subtil humor… com tampoc no podem negar que és un individu feiner, que quan el gall encara no ha cantat ja és partit cap a la feina. Però malgrat aquestes virtuts, no sabem si el nou càrrec està fet per a ell. Com també dubtàvem si estava fet per al seu antecessor, cosa que el temps ens ha demostrat que férem bé de dubtar. Perquè la nostra relació amb el senyor Sureda, fa temps, quan encara no anava amb els genolls tan oberts com va avui, començà malament, en etzibar-nos, en fred, un “a mi no m’agrada gaire llegir” que ens marcà la línia a seguir. Partim bé: les coses clares i la xocolata espessa. Només hi sobrà l’adverbi. La negociació serà dura, pensàrem, preparant-nos per a anys de plom, intentant enraonar amb una pedra. I així va ser! Més envant, en un programa televisiu davant tot Manacor, ens havia de demostrar per què ocupa el càrrec que ocupa: perquè és un expert en la finta, capaç de pre-sentar-se a pèl a un debat sense empegueïr-se, rebent òsties a tort i a dret sense perdre els papers ni aturar-se de somriure. Sense perdre els papers que, com tothom va veure, no duia i l’existència dels quals desconeixia.
Però tornant a la realitat, i atenent a les seves noves responsa-bilitats, ens agradaria saber què farà el nou delegat de policia quan sàpiga que la seva germana ha fet un camí nou per dins una ANEI, en la partió de l’Hospitalet d’en Vives, cosa que és il.legal –a part de no incloure, Na Catalineta, en el Catàleg de Camins cap dels que tra-vessen aquella finca i duen a Cala Magraner, no contestant cap de les vuit-centes al.legacions que s’hi feren, el 2005-; o si seguirà el nou super-delegat organitzant les Jornades de Portes Obertes en Es Fan-gar, en què reunia l’extrema dreta macianera -sempre una setmana abans de l’excursió que nosaltres organitzàvem!-, per caçar quatre guàtleres i veure les excel.lències d’Es Fangar ; o si executarà les sancions a l’establiment comercial més emblemàtic de Son Macià, per no tenir llicència d’obertura; o si permetrà –com ha passat- que el propietari de l’establiment comercial més emblemàtic i més vistós de Son Macià –aquell que no té llicència d’obertura però el rètol rosa del qual es veu des de la carretera!- intenti comprar el denunciant perquè retiri la denúncia i pugui seguir amb el seu xiringuito obert; o què farà quan els del SEPRONA el vagin a cercar, a ell, per haver ussurpat un terreny públic; o si s’enfrontarà al seu propi cap, per tal que Manacor no sigui conegut, arreu de l’illa, només per la gresca nocturna i les cases de putes.
Però no tot són problemes a ca’ls Sureda! Si més no, ara son pare, quan fa aquella festassa a Son Macià, aquella en què reuneix els caçadors de guàtleres d’abans, no tendrà cap problema per agafar dos o tres policies que s’ocuparan de la dura tasca de mantenir l’ordre en la fila de vells que agafen canapesses i panades, cosa més difícil del que sembla, i de garantir que, tot i no haver-hi estat convi-dats, no se’ns passi pel cap anar-hi.